La recerca

L’ésser insubornable que duc dedins està a l’aguait, preparant-se de fa temps per estar a punt per a la dissolució total.

Externament, intento mantenir el tipus, la bona aparença, el capteniment, …emperò el tràfec de sensacions i sentiments interiors vessa, i el símptomes i les malalties es fan presents.

L’edat, per suposat, també hi té el seu paper. De jove, hom pot fer les mil i una barrabassades, que el cos aguanta. Els anys imposen límits, no només als excessos físics sinó també als mentals.

Hom voldria poder viure sense menjar, sense dormir, sense sexe, sense esforç, sense …, o menjant massa, dormint massa, sexuant massa, vaguejant massa, … massa, però aquesta no és la condició humana. El cos humà requereix nodrir-se, reposar, intercanviar, moure’s, … amb mesura, amb moderació, amb equanimitat. És un cicle continu que no té fi sinó amb la mort. El sofriment prové d’aquesta radical dependència física corporal: el menjar és font d’energia, de força, de benestar, dins els marges necessaris, però també de malestar, d’incomoditat, de debilitat, si n’abusem; la interrelació entre aliments i cos humà no sempre és beneficiosa. El mateix succeeix amb el dormir, la sexualitat, el moviment, … les necessitats bàsiques del cos animal.

És per això que totes les disciplines que cerquen una millora en les qualitats humanes incorporen pràctiques de limitacions d’aquestes necessitats (dejú, dormir poc, abstinència sexual, immobilitat, retret, etc.) per dur el cos als límits (als mínims) de les seves possibilitats de supervivència. Exercitar-se en aquestes pràctiques preparen el cos i la ment per una millor resistència enfront dels imprevistos, per tant suposen un enfortiment físic i del caràcter.

Sheij al-Darqawi, mestre sufi marroquí, preferia menjar un mínim per poder mantenir-se un màxim en estat de puresa ritual, amb el qual l’home està millor predisposat per connectar-se amb la divinitat.

La condició corporal humana inclou aquesta paradoxa: les necessitats del cos s’han de compaginar amb les de l’esperit. No som tan sols esperit, condició específica dels àngels, ni som tan sols cos. És un gran repte transitar la vida amb les incomoditats del cos i, al mateix temps, conrear l’esperit. Les necessitats corporals (desitjos i malestars) solen prendre tot el protagonisme, ens fan concentrar l’atenció en els aspectes secundaris, no en les causes primeres, i dificulten desenvolupaments més elevats. Dedicar-se a cercar les causes dels propis malestars, prevenint-les, suposa un esforç personal de consciència, que no tothom està dispost ni preparat per fer.

A més, la societat, en general, a totes les èpoques, afavoreix més el cos que l’esperit. La declinació dels imperis coincideix amb la degeneració d’aquesta tendència. La única possibilitat per evitar-ho és mantenir-se ferm amb pràctiques periòdiques de recordatori de la pròpia essència. Hi ha una tendència innata en l’ésser humà d’oblidar les seves grans potencialitats i fer-se més depenent del que biològicament li correspon. Les malalties també tenen aquesta vessant. Qualsevulga malaltia, qualsevol dolor, incapacita, limita, impossibilita, resta llibertat i et fa més depenent de recursos externs (siguin medicaments o altres). Recuperar la salut suposa recuperar la independència, la llibertat, sempre ha de passar per un esforç conscient per no deixar-se subjugar per les “passions de la carn” (carnalibus desideriis). La prevenció, en aquest nivell, suposa mantenir una sèrie de condicions de vida que mantinguin les passions de la carn a retxa.

El baròmetre de la vida és la mort. Però no una mort qualsevol: l’anorreament total. La consciència d’aquesta aniquilació desperta les inquietuds més soterrades. Una aniquilació que s’endevina sobre tot física. La destrucció similar a nivell mental ha arribat a ser experimentable, no per això menys temuda. En l’imaginari col·lectiu la pèrdua de les capacitats psíquiques (la demència, l’Alzheimer com a malaltia paradigmàtica; però també l’ansietat, la depressió o la psicosi) és més temuda que la de les físiques, a les quals sembla que ens hi anem acostumant mica en mica al llarg de la vida, com si fos una condició sine qua non de l’envelliment. Tot i així, en les societats contemporànies actuals, la mort encara és un tabú: s’evita el parlar-ne, s’intenta postergar la seva realitat a un futur llunyà en el temps i en l’espai. Són els altres que es moren: els vells, els malalts, … intentem allunyar les víctimes, com si de leprosos es tractessin, a un món virtual, en el que la televisió (i els mitjans de comunicació, en general) n’és partícip. Les morts es produeixen als films, a les sèries, a les guerres. La mort propera és el tabú real. Quan se’ns mor un familiar o amic, el conte s’ha acabat, però procurem tossudament quasi negar el fet, cercant-hi totes les justificacions possibles, fora del sentit comú, per allunyar-nos-en una vegada més. Els rituals es redueixen a la mínima expressió. I si és possible cremar el cos millor, així –encara que no tingui res que veure amb les creences del difunt ni dels familiars-, almenys eliminem el cos del delicte, la prova fefaent del cadàver, que mos escup la realitat del cos present sense vida, de la mort dins la pròpia vida.

En els meus primers viatges al Marroc, una de les coses que em cridà més l’atenció fou que els cementiris estan ben integrats dins les ciutats i els pobles; els morts conviuen amb els vius diàriament. El record de la immediatesa de la vida es fa molt present d’aquesta manera dins la vida quotidiana. Els cementiris són un bon lloc de passeig quan ja fa fosca, en les caloroses nits de l’estiu, amb amics, família, infants. I la tradició islàmica de saludar als morts a mesura que s’avança per les tombes intensifica la presència del més enllà aquí mateix. La comunicació entre vius i morts és possible si hom hi creu i la conrea.

A les antípodes, els cementiris occidentals, situats a les perifèries de les ciutats, ben tancats i ballats, com si guardessin un secret, com si hi hagués res per robar-hi, tresors immaterials que a cap lladregot l’interessen, i amb reminiscències terrorífiques. És veritat que hi ha moltes excepcions, als diferents països europeus i també a Estats Units, on certs cementiris són quasi museus enmig de la natura, però amb una ostentació material, monumental, que posen en evidència l’arrelament a la terra, al món físic.

Quan em mori, vull que m’enterreu a un lloc assolellat, on s’hi passegin les ombres innocents dels infants. Si pot ser, aprop d’altres que, abans que jo, han volgut seguir un camí similar; molt aprop dels qui he aprés un gra d’aquesta vida.

Quan em mori, voldria haver mort abans a la vida mundanal, i no arribar tard al darrer tren. Quan he escrit ‘dissolució total’, ‘anorreament total’, ‘aniquilació’, em referia a aquesta mort prèvia a l’extinció física definitiva. Ja sabeu, el “muero porque no muero” de Santa Teresa de Jesús.

El més enllà és una il·lusió per l’incrèdul, una esperança pel creient. Per ambdós el tràmit és el mateix: esdevenir cendra, una reducció del regne animal al regne mineral. Emperò, pel segon, segons la creença, aquest procés és reversible (la resurrecció dels cossos) i pot conduir a la vida eterna.

Desitjo ferventment un tast d’aquesta promesa vida eterna en la vida terrenal. Crec que en el fons he perseguit aquest delit tota la meva vida, que ha estat més que cap altra cosa aquesta cabòria la meva ansiada utopia. La vaig cercar primer en les pràctiques espirituals orientals (ioga), després en la literatura i l’art, en la filosofia, en la religió, en l’autoconeixement, el budisme, el taoïsme, el zen; també en l’ocultisme, l’esoterisme, lo paranormal, l’ecologia, el naturisme, etc., fins finalment trobar l’orientació en el coneixement i l’experimentació del llenguatge corporal, que a través del sufisme, em va permetre el coneixement de la naturalesa humana original (fitra).

Però el camí no és fàcil; ningú ho diu que sigui fàcil. Ni curt. Cal malfiar-se de les dreceres, que massa sovint desvien del camí autèntic, i dels cants de sirenes. El sofriment, part intrínseca de l’essència de l’ésser humà, és imprescindible per poder distingir i experimentar el goig en tota la seva amplitud. Però no tot és sofriment, talment com no podem gaudir constantment.

Aquí em ve a la ment el poema d’en Kavafis, Viatge a Ítaca:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Anuncios

La postura humana erecta

“La postura humana básica -con la cabeza y los hombros erguidos y los pies firmemente asentados en la tierra que nos sostiene- expone al mundo nuestra parte delantera. Los animales que caminan a cuatro patas protegen su parte delantera y las púas del puerco espín mantienen alejados a los predadores, pero el ser humano camina exponiendo al mundo su vientre y su corazón, los centros en que se asienta el sentimiento. Sentir es responder corporalmente al mundo que nos rodea, algo que, le prestemos atención o no, está ocurriendo de continuo. Y es precisamente esta exposición al mundo de nuestra parte delantera más vulnerable la que permite que el mundo y los demás puedan conmovernos. Este es el tercer elemento -el elemento específicamente humano de la tríada cielo-tierra-ser humano.”   Welwood, John – Psicología Del Despertar.

Según el método de Aziza, la parte delantera del cuerpo humano es la parte consciente, la que podemos ver directamente; a diferencia de la parte posterior (la espalda), donde se sitúan los conflictos inconscientes, que no podemos ver. La verticalidad le confiere al ser humano la visibilidad de su parte anterior, a la que no tiene acceso el animal cuadrúpedo. El animal se mantiene en la inconsciencia, funcionando por instintos, mientras que el hombre tiene la prerrogativa de ser consciente de una parte de su ser. Pero otra parte sigue en la inconsciencia, no la puede ver directamente, y se sitúa simbólicamente en la espalda, y también la parte posterior de la cabeza; esa zona oscura podría equipararse a la ‘sombra’ de Jung.

El ser humano camina mostrando el corazón y el vientre, aquellas partes de sí mismo que él mismo puede observar. Cuando prevee un riesgo que pueda afectarle en esas partes sensibles, se protege con los brazos y doblando el cuerpo. La protección del corazón con los brazos es un autoabrazo. La protección del vientre se realiza en una posición fetal.

Ello significa que todo lo que aparece en la parte anterior del cuerpo (tórax, abdomen, extremidades), tanto a nivel de piel como a niveles más profundos (músculo, hueso, vísceras), se correlaciona con alteraciones emocionales conscientes; a diferencia de lo que sucede en la parte posterior, que tiene que ver con problemas inconscientes.

El movimiento corporal, con la consciencia del lenguaje que implica, puede poner de manifiesto de forma ostensible las zonas corporales donde se sitúan las molestias. Si aparecen en la parte anterior, serán más fáciles de identificar y relacionar con conflictos personales irresueltos. Si aparecen, en cambio, en la espalda, su localización precisa facilitará su identificación, para poder orientarlas hacia su resolución.

La ventaja del conocimiento del lenguaje corporal es que nos permite descifrar los signos que aparecen en el cuerpo con un mínimo de interpretación, sin añadidos ni florituras teóricas o mentales. Además, los signos que muestra el cuerpo son más difíciles de camuflar o tergiversar por uno mismo porque forman parte de un lenguaje desconocido. El lenguaje oral, en cambio, es manipulable a discreción, a costa de teorías varias. El cuerpo no miente. La mente, en cambio, se autoengaña.
Ceñirse al lenguaje corporal es un ejercicio de disciplina que pone límites a la mente. Regirse por lo que el cuerpo nos dice, más que por lo que pensamos o creemos, nos sitúa en el terreno de la realidad.

El lenguaje del movimiento como método (de aprendizaje)

Un método es un instrumento que si se sigue desde el principio hasta el final te lleva adonde querías ir cuando partiste.

Un método es un camino seguro y efectivo para conseguir llegar a un objetivo.

El método científico, p.ej., usado en casi todas las ciencias actuales, tiene una serie de requisitos y condiciones, que si se cumplen permiten conseguir unos resultados más o menos regulares.

Un método es una sistematización de procedimientos para conseguir un fin determinado.

Fuera del ámbito de las ciencias, existen también métodos para aproximarse a la realidad, unos más reducidos, otros menos, según la amplitud del campo de lo real que pretenden abarcar, incluyendo algunos realidades más o menos amplias, la realidad objetiva y la subjetiva, la realidad física y la mental, la realidad inmanente y la trascendente, etc.

El  método estricto en la práctica del lenguaje del movimiento es ceñirse a la investigación con el cuerpo, sin ideas preconcebidas, y aceptando los resultados de dicha investigación como parámetros y orientación válidos para seguir investigando. El propio lenguaje del movimiento marca sus reglas, que hay que seguir para ser coherente. Los referentes no hay porqué buscarlos fuera, en otras disciplinas; aunque algunos pueden ayudar, muchos despistan, al referirse a códigos y lenguajes diferentes. El lenguaje del movimiento construye su propio lenguaje en la medida en que se utiliza, dentro de los propios referentes, que siempre son el cuerpo, el cuerpo en movimiento, el cuerpo en movimiento en el espacio. Todo lo demás es accesorio o superfluo.

La evidencia de que el método es válido la confiere su experimentación en la propia piel y los cambios apreciables en la propia vida. Es una experiencia subjetiva, que se hace objetiva al ser compartida  por varios. Al tratar aspectos vitales, los cambios, aunque previsibles a veces, no siempre se pueden prever en cada persona en particular. El mismo ejercicio, la misma secuencia de movimientos, a uno le puede provocar unas modificaciones distintas que a otro; y, también, distintos movimientos pueden producir cambios similares en sujetos diferentes. Pero, hay algo en común, en todos ellos: si se sigue todo el proceso, paso a paso, se transita por los mismos senderos, aunque no hayan sido trazados previamente, y se llega a la misma meta.

El trabajo en sí mismo implica un proceso de aprendizaje del propio trabajo, en sucesivas etapas, pero al mismo tiempo es un modelo de proceso de aprendizaje general, aplicable a cualquier disciplina. Las facilidades, las dificultades, los esfuerzos, los obstáculos, todas las vicisitudes que encuentras durante su aprendizaje son un reflejo de esas mismas vicisitudes que ocurren en el mismo individuo en cualquier faceta de su vida, en cualquier cosa que se ponga a aprender y a desarrollar.

También configura un modelo de evolución o maduración del ser humano, que en definitiva es lo que conlleva cualquier proceso de aprendizaje, pero incorporando, ineludiblemente, el aspecto trascendente de la vida humana. Es, pues, un modelo, una guía, para trascender los aspectos más burdos de la vida, y poder acceder a aquellos más sutiles. Su utilización especial, en el trabajo corporal, es como modelo de evolución humana, de crecimiento personal y espiritual.

Aziza decía que actualmente los métodos verbales, basados en la palabra, ya no eran efectivos para ayudar a evolucionar, porque su excesivo conocimiento permite un control y una manipulación que facilita el autoengaño. Los métodos efectivos para ayudar a la evolución del ser humano de forma real, efectiva, por lo tanto útiles, en nuestra época, al menos en Occidente (que, con la globalización, prácticamente abarca a la mayor parte del mundo), deben ser métodos no verbales, basados en el lenguaje corporal, lenguaje que todavía no conocemos suficiente y, por lo tanto, no podemos controlar ni manipular a nuestro antojo.

Las pistas, los signos, los indicios, que nos da nuestro cuerpo en movimiento, dentro de un marco teórico de referencia –construido por Aziza a partir de su propia autoexperimentación y la confirmación con la experimentación en otras personas-, son orientaciones fiables, mojones en el trayecto desconocido de antemano, que nos permiten avanzar paso a paso siguiendo un camino bien trazado, un camino ya transitado previamente por Aziza, con la confirmación de que ese camino la llevó al destino buscado (el ámbito de la contemplación, la creatividad y la espiritualidad auténticas).

Algunos alumnos, sobre todo al principio, consideraban este trabajo muy intuitivo, porque Aziza ciertamente era muy intuitiva. Pero el trabajo corporal iba mucho más allá de lo intuitivo, seguía unas pautas sistemáticas con un impecable rigor metodológico. Lo cierto es que Aziza, al principio, nunca daba las claves en las que se basaba (y ello, al no ofrecer referencias teóricas, confundía en cierta medida al neófito), sólo pedía la participación incondicional para poder experimentar con el cuerpo, sin ideas preestablecidas ni prejuicios de antemano. Para ello, sí daba las referencias corporales básicas para poder moverse y aprender desde cero este lenguaje. Como todo lenguaje nuevo, había que aprenderlo a partir del abc, y poco a poco se iba ampliando y haciéndose más complejo. En una fase ya avanzada del trabajo, de haberlo practicado y de haberlo comprobado, Aziza empezaba a dar algunas claves teóricas, que ella había deducido y elaborado a partir de su propia experimentación y de su confirmación en la experiencia (corporal) en otros. Por eso, no te dabas cuenta que estabas usando un método de conocimiento muy elaborado y complejo hasta después de mucho tiempo de práctica.

Según la formación de cada uno, el aprendizaje teórico del método podía ser más o menos difícil. Pero el aprendizaje práctico era muy ilustrativo, y dejaba poco espacio a las dudas; es decir, solía ser suficiente el haberlo practicado para entenderlo en toda su complejidad, sin las limitaciones propias de una formación exclusivamente intelectual. Ese aprendizaje práctico era asequible a todo el mundo, que estuviera dispuesto a moverse al compás de las directrices de Aziza.