La importancia esencial del “stop” en el movimiento

Los stops son las pausas en el movimiento, que ayudan a marcar un ritmo. Son como los silencios en el pentagrama musical. Sin stops no hay lenguaje, sólo verborrea corporal. El lenguaje se conforma con la cadencia de movimientos y stops. El movimiento continuo regular es el propio de una máquina, no comunica nada. El organismo vivo, en cambio, comunica gracias a la irregularidad en su movimiento, al cambio de velocidad, a las pausas. El cuerpo quieto está muerto, no expresa nada; el cuerpo en movimiento continuo produce un efecto similar, paradójico: de tanto expresar no se entiende nada; es decir, existe expresión pero no lenguaje cifrado, de manera que no es comprensible, y tampoco comunica nada.

Quietud y movimiento deben alternarse y compaginarse en dosis adecuadas para establecer una comunicación eficaz. Todo quietud es muerte, todo movimiento es caos. La quietud puede afectar  sólo a algunas partes del cuerpo, de manera que mientras unas se mueven otras no, con todas las combinaciones y variantes posibles.

Al  principio del trabajo, el uso del stop era un ejercicio marcado por Aziza para disciplinar el movimiento corporal. Mientras te movías siguiendo una pauta, al grito de “stop” debíamos pararnos y mantener la postura alcanzada. Ese parón era un momento de consciencia, que te permitía analizar la postura que habías conseguido. En esa parada, conectabas con la respiración, que se solía acelerar, sentías el calor y la sudoración corporal; era un freno brusco a la aceleración conseguida, y podías observar tu propio cuerpo, la posición de cada parte, con el significado que podías incorporar a la postura. Era como un fotograma en el conjunto de la evolución del movimiento. Más adelante, el stop se integraba en el trabajo, para ser un instrumento más que facilitara la expresión total.

Anuncios

Percepción espacial: las líneas direccionales

Es el primer paso en la línea natural de lo higiénico.

La entrada en el espacio supone una exploración inicial para conocer el terreno. Aquí se sitúa el trabajo con las líneas direccionales, la vertical y la horizontal en un primer momento, luego la diagonal y la espiral. La vertical conecta Cielo y Tierra, nos conecta con lo elevado, con el Espíritu, sin perder las raíces. La horizontal  nos conecta con los demás, con la solidaridad, la hermandad, con la empatía hacia el otro. La combinación de vertical y horizontal nos lleva a la diagonal, donde ambos componentes están presentes. Y esa diagonal, puesta en movimiento circular continuo, configura la espiral.

Mediante el movimiento con las líneas direccionales exploramos el espacio en todas direcciones, adaptando el movimiento de las diferentes partes corporales a la forma y sentido de cada línea. Ello nos da conocimiento del espacio en que nos movemos, proporcionándonos seguridad. Imaginemos un ciego, que intenta explorar el espacio a su alrededor con un palo, lanzando el palo hacia todas las direcciones para saber que hay en ellas, hacia delante, hacia atrás, hacia los lados, hacia arriba y hacia abajo; con ese conocimiento básico, el ciego puede avanzar sin miedo, sabiendo que el terreno es seguro. Nuestro cuerpo hace la función del palo del ciego, siendo un instrumento mucho más perfecto y sofisticado, junto al órgano visual y a los demás órganos de los sentidos (oído, olfato, tacto, gusto).

En ausencia de la suficiente percepción espacial se produce ANSIEDAD, miedo, impedimento que se genera en este momento y no nos permite avanzar de forma sana. Si la ansiedad se desarrolla de forma extrema y patológica, puede llegar a producirse una PSICOPATÍA.

Toda disciplina empieza por un aprendizaje básico del terreno en el cual se desarrolla. Para el movimiento corporal el terreno es el espacio, donde el cuerpo puede moverse a sus anchas en todas direcciones. Para un aprendizaje sistemático, esas direcciones se exploran poco a poco y paso a paso, integrando el significado que comportan.

La vertical es la relación de uno con el todo. Uno está solo frente al espacio, Desde ahí puede ahondar en los más profundo de las raíces, lo que significa “los pies sobre la tierra” para incorporarse lentamente, siguiendo el esfuerzo evolutivo antropológico del ser humano, hasta conseguir la posición totalmente erecta, exclusiva del hombre, incluso alzando los brazos al cielo.

La horizontal es la relación de uno con los demás, con el colectivo. Ya no estamos solos, vivimos en comunidad, y nos necesitamos unos a otros, nos podemos ayudar para facilitarnos las cosas. Los movimientos en esa línea horizontal, sobre todo de los brazos, la parte emocional, que nos permite acercarnos y unirnos a los demás, refuerzan nuestros vínculos interpersonales, más allá de las palabras.

La diagonal es la combinación de la vertical y la horizontal; se sitúa en el margen extremo de ambas, donde confluyen y se complementan. La relación con los demás y la relación con la trascendencia; ambas simultáneamente y, al mismo tiempo, en el límite de la diferencia.

Finalmente, cuando ponemos a todas las líneas en movimiento, llegamos a la espiral, que viene a ser una diagonal replegándose sobre sí misma de forma indefinida.

Experimentar el movimiento corporal mediante las líneas direccionales es ubicar el cuerpo en la geometría del espacio, para conocer ese espacio, penetrar en él, hacerlo nuestro, y usarlo hasta las últimas consecuencias.

 

La recerca

L’ésser insubornable que duc dedins està a l’aguait, preparant-se de fa temps per estar a punt per a la dissolució total.

Externament, intento mantenir el tipus, la bona aparença, el capteniment, …emperò el tràfec de sensacions i sentiments interiors vessa, i el símptomes i les malalties es fan presents.

L’edat, per suposat, també hi té el seu paper. De jove, hom pot fer les mil i una barrabassades, que el cos aguanta. Els anys imposen límits, no només als excessos físics sinó també als mentals.

Hom voldria poder viure sense menjar, sense dormir, sense sexe, sense esforç, sense …, o menjant massa, dormint massa, sexuant massa, vaguejant massa, … massa, però aquesta no és la condició humana. El cos humà requereix nodrir-se, reposar, intercanviar, moure’s, … amb mesura, amb moderació, amb equanimitat. És un cicle continu que no té fi sinó amb la mort. El sofriment prové d’aquesta radical dependència física corporal: el menjar és font d’energia, de força, de benestar, dins els marges necessaris, però també de malestar, d’incomoditat, de debilitat, si n’abuse’m; la interrelació entre aliments i cos humà no sempre és beneficiosa. El mateix succeeix amb el dormir, la sexualitat, el moviment, … les necessitats bàsiques del cos animal.

És per això que totes les disciplines que cerquen una millora en les qualitats humanes incorporen pràctiques de limitacions d’aquestes necessitats (dejú, dormir poc, abstinència sexual, immobilitat, retret, etc.) per dur el cos als límits (als mínims) de les seves possibilitats de supervivència. Exercitar-se en aquestes pràctiques preparen el cos i la ment per una millor resistència enfront dels imprevistos, per tant suposen un enfortiment físic i del caràcter.

Sheij al-Darqawi, mestre sufi marroquí, preferia menjar un mínim per poder mantenir-se un màxim en estat de puresa ritual, amb el qual l’home està millor predisposat per connectar-se amb la divinitat.

La condició corporal humana inclou aquesta paradoxa: les necessitats del cos s’han de compaginar amb les de l’esperit. No som tan sols esperit, condició específica dels àngels, ni som tan sols cos. És un gran repte transitar la vida amb les incomoditats del cos i, al mateix temps, conrear l’esperit. Les necessitats corporals (desitjos i malestars) solen prendre tot el protagonisme, ens fan concentrar l’atenció en els aspectes secundaris, no en les causes primeres, i dificulten desenvolupaments més elevats. Dedicar-se a cercar les causes dels propis malestars, prevenint-les, suposa un esforç personal de consciència, que no tothom està dispost ni preparat per fer.

A més, la societat, en general, a totes les èpoques, afavoreix més el cos que l’esperit. La declinació dels imperis coincideix amb la degeneració d’aquesta tendència. La única possibilitat per evitar-ho és mantenir-se ferm amb pràctiques periòdiques de recordatori de la pròpia essència. Hi ha una tendència innata en l’ésser humà d’oblidar les seves grans potencialitats i fer-se més depenent del que biològicament li correspon. Les malalties també tenen aquesta vessant. Qualsevulga malaltia, qualsevol dolor, incapacita, limita, impossibilita, resta llibertat i et fa més depenent de recursos externs (siguin medicaments o altres). Recuperar la salut suposa recuperar la independència, la llibertat, sempre ha de passar per un esforç conscient per no deixar-se subjugar per les “passions de la carn” (carnalibus desideriis). La prevenció, en aquest nivell, suposa mantenir una sèrie de condicions de vida que mantinguin les passions de la carn a retxa.

El baròmetre de la vida és la mort. Però no una mort qualsevol: l’anorreament total. La consciència d’aquesta aniquilació desperta les inquietuds més soterrades. Una aniquilació que s’endevina sobre tot física. La destrucció similar a nivell mental ha arribat a ser experimentable, no per això menys temuda. En l’imaginari col·lectiu la pèrdua de les capacitats psíquiques (la demència, l’Alzheimer com a malaltia paradigmàtica; però també l’ansietat, la depressió o la psicosi) és més temuda que la de les físiques, a les quals sembla que ens hi anem acostumant mica en mica al llarg de la vida, com si fos una condició sine qua non de l’envelliment. Tot i així, en les societats contemporànies actuals, la mort encara és un tabú: s’evita el parlar-ne, s’intenta postergar la seva realitat a un futur llunyà en el temps i en l’espai. Són els altres que es moren: els vells, els malalts, … intente’m allunyar les víctimes, com si de leprosos es tractessin, a un món virtual, en el que la televisió (i els mitjans de comunicació, en general) n’és partícip. Les morts es produeixen als films, a les sèries, a les guerres. La mort propera és el tabú real. Quan se’ns mor un familiar o amic, el conte s’ha acabat, però procure’m tossudament quasi negar el fet, cercant-hi totes les justificacions possibles, fora del sentit comú, per allunyar-nos-en una vegada més. Els rituals es redueixen a la mínima expressió. I si és possible cremar el cos millor, així –encara que no tingui res que veure amb les creences del difunt ni dels familiars-, almenys elimine’m el cos del delicte, la prova fefaent del cadàver, que mos escup la realitat del cos present sense vida, de la mort dins la pròpia vida.

En els meus primers viatges al Marroc, una de les coses que em cridà més l’atenció fou que els cementiris estan ben integrats dins les ciutats i els pobles; els morts conviuen amb els vius diàriament. El record de la immediatesa de la vida es fa molt present d’aquesta manera dins la vida quotidiana. Els cementiris són un bon lloc de passeig quan ja fa fosca, en les caloroses nits de l’estiu, amb amics, família, infants. I la tradició islàmica de saludar als morts a mesura que s’avança per les tombes intensifica la presència del més enllà aquí mateix. La comunicació entre vius i morts és possible si hom hi creu i la conrea.

A les antípodes, els cementiris occidentals, situats a les perifèries de les ciutats, ben tancats i ballats, com si guardessin un secret, com si hi hagués res per robar-hi, tresors immaterials que a cap lladregot terrenal l’interessen, i amb reminiscències terrorífiques. És veritat que hi ha moltes excepcions, als diferents països europeus i també a Estats Units, on certs cementiris són quasi museus enmig de la natura, però amb una ostentació material, monumental, que posen en evidència l’arrelament a la terra, al món físic.

Quan em mori, vull que m’enterreu a un lloc assolellat, on s’hi passegin les ombres innocents dels infants. Si pot ser, aprop d’altres que, abans que jo, han volgut seguir un camí similar; molt aprop dels qui he aprés un gra d’aquesta vida.

Quan em mori, voldria haver mort abans a la vida mundanal, i no arribar tard al darrer tren. Quan he escrit ‘dissolució total’, ‘anorreament total’, ‘aniquilació’, em referia a aquesta mort prèvia a l’extinció física definitiva. Ja sabeu, el “muero porque no muero” de Santa Teresa de Jesús.

El més enllà és una il·lusió per l’incrèdul, una esperança pel creient. Per ambdós el tràmit és el mateix: esdevenir cendra, una reducció del regne animal al regne mineral. Emperò, pel segon, segons la creença, aquest procés és reversible (la resurrecció dels cossos) i pot conduir a la vida eterna.

Desitjo ferventment un tast d’aquesta promesa vida eterna en la vida terrenal. Crec que en el fons he perseguit aquest delit tota la meva vida, que ha estat més que cap altra cosa aquesta cabòria la meva ansiada utopia. La vaig cercar primer en les pràctiques espirituals orientals (ioga), després en la literatura i l’art, en la filosofia, en la religió, en l’autoconeixement, el budisme, el taoïsme, el zen; també en l’ocultisme, l’esoterisme, lo paranormal, l’ecologia, el naturisme, etc., fins finalment trobar l’orientació en el coneixement i l’experimentació del llenguatge corporal, que a través del sufisme, em va permetre el coneixement de la naturalesa humana original (fitra).

Però el camí no és fàcil; ningú ho diu que sigui fàcil. Ni curt. Cal malfiar-se de les dreceres, que massa sovint desvien del camí autèntic, i dels cants de sirenes. El sofriment, part intrínseca de l’essència de l’ésser humà, és imprescindible per poder distingir i experimentar el goig en tota la seva amplitud. Però no tot és sofriment, talment com no podem gaudir constantment.

Aquí em ve a la ment el poema d’en Kavafis, Viatge a Ítaca:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.